dimarts, 21 de desembre de 2010

Hui és quan més ganes de veure't tinc, d'abraçar-te, protegir-te del fred. Estic desitjant tornar-te a dir que continue estimant-te, que no desapareixeré encara, que continue al teu costat i encara no he acceptat la realitat. No puc.
He de demanar-te un favor: que sigues tu, completament. Que desapareguen els mecanismes d'auto-defensa, tu sense cuirassa i que òbrigues el cor quan estàs amb mi. Deixa't endur pel vent, per les ones de la mar, per la calor del foc, per tu.
Si et bese, sé que t'enfadaràs, o no, però seria el que més desitge ara i si tant t'importe se't passarà aviat l'enuig.
He desitjat tantes vegades reposar el cap sobre el teu pit i respirar la teua olor, les teues ganes. Besar-te els ulls i romandre en silenci darrere teu. De vegades maleïsc el dia que et vaig conèixer, tants problemes hagués evitat. El pitjor és que sempre tindré el dubte de si m'estimes o no. Voldria que m'ho digueres a l'orella suaument i m'agafares les mans per a que poguera sentir-te més prop.
Com deus saber, la major part dels meus amics propers, t'odia, a ma mare no li fas gràcia. També saps que no m'ho vas posar gens fàcil això d'arribar a tu, i amb tots els inconvenients que he trobat (que no en són pocs), continue pensant en tu, en la teua veu, en els teus dits.
Aviat et voré i m'agradaria que succeiren tantes coses, que predic que no succeiran. Però què hi puc fer? Dis-m'ho tu.

2 comentaris: