diumenge, 25 d’abril de 2010

Espera


El amor es una llamada de teléfono...Siempre esperando a que suene.

Anoche volví a ver "Los puentes de Madison" y en cierta manera me lo confirmó. Una fantástica interpretación de Meryl Streep corriendo hacia el teléfono cada vez que este sonaba, con el mayor deseo que fuese el personaje encantador que encarna Clint Eastwood. Si era él el que llamaba, ella sonreía y su expresión se volvía afable, enamoradiza, pero en el caso que fuese otra persona, se desilusionaba hasta puntos insospechados, y se ponía irascible.

Creo que a todos nos ha pasado más de una vez, esperar la llamada de alguien "especial" que no llega nunca. Lo peor es cuando recibimos otra llamada o un sms, siempre es de alguien a quién no esperas, o en el peor de los casos de publicidad...y la desilusión sigue subiendo...

Presupongo que esto ya viene de lejos, antes esperarían la carta de sus amad@s, pero hoy con toda esta parafernalia de las nuevas tecnologías, siempre estamos esperando una llamada, un sms, un mail, un comentario en facebook...

¿Porque nos angustiamos de esa manera?¿Porque dependemos de esos aparatitos la mayoría de veces?

Creo que no hay otra solución: esperar a que suene...

dilluns, 19 d’abril de 2010

Confianza

¿Realmente existe? ¿O es un simple espejismo del afecto?

Cuánto más afecto, más confianza.

Esta semana empieza un poco irascible, necesitada de algo.
Porque los lunes sin amor, son más lunes.

dissabte, 10 d’abril de 2010

D'un pollastre sense daurar...

Vam començar el curs amb parella nova, vella, o simplement, sense ella. Al mes de setembre s'hi produeixen més del 25% de separacions. Així que si vau trencar el vostre amor, no us preocupeu, és totalment normal. A l'estiu, on tota cuca viu, les parelles es formen o se separen, serà la calor? La roba d'estiu? He de confessar que desitjava l'arribada del nou curs per a retrobar la tranquil·litat passional i reprendre l'amorosa. Serà com començar de nou, però amb qui?
Bé, començaré amb la primera experiència del meu estiu. Va passar a principis de juny, en plena època d'exàmens, i amb la necessitat vital d'alliberar tensions. L'anomenaré Sr. Pollo, em va convidar a casa seua a sopar i a “dormir”. Total que, allà hi vaig jo amb el meu millor modelet i una bona botella de vi. D'entrants serveix un “surtido de embutidos” de marca blanca i formatge. Per sopar havia fet pollastre al forn, però no estava la pell daurada, i a més estava farcit amb una taronja. NOTA: D'un pollastre sense daurar, res es pot esperar. I, el millor plat de tots, les postres, que resultaven ser una taronja o una poma Golden, a elegir. Si el sopar va ser això, tan ordinari, imagineu-se com va ser el sexe...dolent, de debò. És evident que no he tornat a veure'l. Així que com a consell demane que la gent quan convide a algú a menjar, que tinga bona mà a la cuina, sinó que vaja al restaurant. Perquè si el sexe no és bo, almenys que ho siga el sopar.