divendres, 31 de desembre del 2010

2010

Año lleno de emociones, vida, muerte, y estreñimientos. Etapa de amor complicado y reafirmación al volverlo a ver. Ropa y Hungría, y tantas otras cosas.

Mis propósitos para el primer año de la segunda década del primer siglo del tercer milenio:

-Perder 5 kilos.
-Apuntarme a la EOI.
-Empezar a escribir un libro con Angel Amaro.
-Que me quiera más.
-No comprar tanta ropa.
-Vivir, vivir como si estuviésemos en 2011.

dimarts, 21 de desembre del 2010

Hui és quan més ganes de veure't tinc, d'abraçar-te, protegir-te del fred. Estic desitjant tornar-te a dir que continue estimant-te, que no desapareixeré encara, que continue al teu costat i encara no he acceptat la realitat. No puc.
He de demanar-te un favor: que sigues tu, completament. Que desapareguen els mecanismes d'auto-defensa, tu sense cuirassa i que òbrigues el cor quan estàs amb mi. Deixa't endur pel vent, per les ones de la mar, per la calor del foc, per tu.
Si et bese, sé que t'enfadaràs, o no, però seria el que més desitge ara i si tant t'importe se't passarà aviat l'enuig.
He desitjat tantes vegades reposar el cap sobre el teu pit i respirar la teua olor, les teues ganes. Besar-te els ulls i romandre en silenci darrere teu. De vegades maleïsc el dia que et vaig conèixer, tants problemes hagués evitat. El pitjor és que sempre tindré el dubte de si m'estimes o no. Voldria que m'ho digueres a l'orella suaument i m'agafares les mans per a que poguera sentir-te més prop.
Com deus saber, la major part dels meus amics propers, t'odia, a ma mare no li fas gràcia. També saps que no m'ho vas posar gens fàcil això d'arribar a tu, i amb tots els inconvenients que he trobat (que no en són pocs), continue pensant en tu, en la teua veu, en els teus dits.
Aviat et voré i m'agradaria que succeiren tantes coses, que predic que no succeiran. Però què hi puc fer? Dis-m'ho tu.

diumenge, 12 de desembre del 2010



Sembla que no és res, i res és.

Les al·literacions del teu cos
provoquen un oxímoron en mi.

La immensitat de la teua immensitat.

dimecres, 8 de desembre del 2010


Las magnolias de tu jardín
observan como caminan
nuestros pensamientos
(en sentidos diferentes)

por las chimeneas de mi ciudad.
Creen desfallecer en diciembre
cuando tú nos pintas en rosa
(a ellas y a mí)

en tu mente absurda y helada.

dimecres, 1 de desembre del 2010



Siempre esperaré una carta tuya.
Odio tener que recordarte.
Me encanta tu pelo.
Espero la existencia de tus comentarios.
Odio llorar porque sí.
Me gusta tu manera de sonreir.
Espero tu cuerpo.
Odio esperar.


Me encantan tantas cosas...